ELS CIMS MÉS DIFÍCILS ES TROBEN DINS NOSTRE

Amagada entre llençols, on la ciutat xiuxiuejava secrets als seus oïdes, somniava una dona anomenada Heura. La seva ànima era un jardí arrelat amb força a la terra, però tanmateix anhelava el cel. Des de petita, l’Heura havia estat captivada per les altures, i el seu cor cridava per pujar fins als cims més alts, on la terra besava el cel. Els seus dits coneixien cada aspror de la roca, però els seus peus, com arrels fermes, entomaven la seva senda amb excesiva prudència.

Una matinada de primavera, l’Heura es va enfilar cap a la muntanya més alta més enllà del ciment i l’asfalt, coneguda com la “Torre dels Núvols”. La seva figura decidida dibuixava amb cada passa un diàleg silenciós amb la roca, una dansa de desconfiança i coratge. A mesura que ascendia, sentia el pes de les seves pors i dubtes transformant-se en una energia vibrant que la feia avançar lliure, cada cop menys arrelada i alhora connectada amb el seu jo més honest.

Al cim, l’Heura es va aturar per contemplar el món que semblava una miniatura, i els problemes diaris es difuminaven en la distància. Va tancar els ulls i va respirar profundament, sentint com l’aire pur li omplia els pulmons i li purificava l’ànima. En aquell instant, va entendre que la seva escalada no era només una conquesta física, sinó un viatge interior. Era la seva manera de trobar la seva veritat en essència més profunda.

En descendir, l’Heura portava amb ella un nou sentiment de plenitud. Va aprendre que l’escalada, amb els seus desafiaments i bellesa, es una materialització del seu propi esperit. I així, l’Heura aconseguir trepar més enllà de les baranes dels balcons de la ciutat i va aprendre que els cims més alts es troben dins nostre.