LA COMPETICIÓ DE BOULDER
En els carrers antics de París, sota l’ombra de la Torre Eiffel, s’alçava una estructura de dimensions paquidèrmiques de blocs multicolors que, composant una pintura de bellesa escultòrica, convertia el cel blau parisí en un simple fons pla.
Els millors escaladors del món s’havien reunit per la Copa del Món de Boulder, i entre ells, el Jan, un lluitador de dinou anys. El batec del cor li ressonava al pit i amb la boca seca preferia no parlar, Jan sabia que tot es decidiria en un instant. Tot el seu esforç, dies d’entrenament, esperances pròpies i expectatives dels seus pares i entrenador, es materailitzarien en un segon concret que ho definiria tot.
El matí havia arribat amb una boira suau que acariciava les pedres del Sena, quan Jan es trobava assegut en un racó tranquil, envoltat pel murmuri dels altres competidors i el soroll dels preparatius. Recordava les paraules del seu entrenador, que sempre li deia: “Els objectius no es conquereixen amb la força dels músculs, sinó amb la força de la determinació.” Sentia les mans suades, un record constant de les seves pors. Pors que portava arrelades des de la primera vegada que va competir, quan era només un nen i va sentir per primera vegada la sensació d’estar suspès entre la glòria i l’oblit.
Però també recordava el primer cop que va fer top, la sensació de poder, de victòria personal. Aquell instant de pur gaudi era el que el motivava a seguir endavant, malgrat les caigudes i els fracassos. Les pors es barrejaven amb la motivació, creant un còctel emocional que el feia sentir viu. —Què era si no la vida? Es preguntava. Sabia que no estava sol en aquest viatge; els seus amics, la seva família i el seu entrenador li havien donat suport en cada pas del camí. Sentia una profunda gratitud per cada ànim rebut, per cada consell compartit.
Mentre esperava el seu torn, va tancar els ulls i va imaginar-se a ell mateix escalant, movent-se amb gràcia i precisió, sentint cada presa dominada entre els seus dits. La visualització era una tècnica que havia après per combatre l’ansietat, per transformar els nervis en energia positiva. Va veure’s superant cada zona, arribant al top, i va sentir una calma molt profunda gairabé hipnòtica.
El moment va arribar, van dir el seu nom. Jan es va posar dempeus i va caminar cap a l’estructura de blocs amb una determinació renovada. Cada moviment era una dansa, un acte de fe en si mateix. Ni tan sols sentia els ulls del públic sobre ell, concentrat només en el present, en els colors davant seu. Les formes i posicions dels blocs dictaven les seves decisions, creant una dansa improvitzada de gestos que el permetien seguir en la seva ascensió.
En un moment d’incertesa, va sentir un dubte que amenaçava amb fer-lo caure, però va recordar les paraules del seu entrenador i va sentir la presència de la seva família i amics animant-lo des de la distància. Va respirar profundament i va es va llençar al seguent repte.
Va veure les cares dels altres competidors, els ulls dels seus pares, les comisures dels llavis del seu entrenador, els gestos de competidors i d’amics.
Tot s’havia decidit en un instant. París, amb els seus carrers antics i la seva arquitectura majestuosa, seria per sempre el lloc on havia descobert la veritable força de la seva determinació.
