LA DONA DE ROCA

Un dia aquella dona que sempre acabava baixant de la via no va tornar. Diuen que la van veure escalar sense arnès ni assegurador com acostumava. Que va pujar a la via per les preses de roca i va començar a escalar i a escalar. Que tot i que la van cridar pel seu nom, no va mirar a baix. Diuen que tenia la mirada fixa cap amunt i que semblava que les seves mans i peus es movien com si la dona improvisés una dansa que fluïa per la roca sense cap reflexió prèvia. Pujava i pujava i s’anava fent petita a la vista dels que quedaven a terra. Va pujar tant que els que la miraven van creure que el seu cos es confonia amb la roca. I mai més la van tornar a veure a terra.